Els ibers, reconeguts pels historiadors grecs.

La primera referència que es conserva dels ibers és gràcies als historiadors grecs. La paraula grega ibero estava destinada (en un principi) per referir-se a tota la costa del mediterrani occidental però posteriorment el seu ús es va ampliar i es va designar a les tribus de la Península.
L’origen dels ibers és incert però, tot i que no se’n conserva amb detall, existeixen diferents teories:
– Una de les hipòtesi suggereix que van arribar a la Península Ibèrica en el període del Neolític, aproximadament entre 5.000 a.C – 3.000 a.C. Aquesta teoria es recolza en les restes arqueològiques i antropològiques que confirmen que els ibers procedien de les regions mediterrànies de l’est.
– Altres estudis intueixen que l’origen pot provenir del nord d’Àfrica, però més tard s’ha descartat aquesta teoria.
– Una altra teoria alternativa assegura que formaven part dels habitants de l’Europa occidental. Possiblement serien similars als celtes ja que més tard, aquests últims van creuar els Pirineus en dos grans migracions, en el segle IX i VIII a.C. Es van establir al nord del riu Duero i l’Ebre, on van conviure amb els ibers i van formar el grup anomenat celtiber.
Així doncs i davant aquestes hipòtesis podem dir que els ibers eren els diferents pobles que van evolucionar d’altres cultures i que van rebre influències de fenicis, grecs i púnics, els quals van ajudar al creixement de la cultura i a diferenciar-la d’altres grups.
En quant a les fons que es conserven actualment, l’escriptura ibèrica és un dels principals testimonis d’aquesta civilització i la seva cultura. La reproducció del plom d’Ullastret del segle IV a.C. és un exemple evident que encara es conserva.
Més tard, la Romanització va fer que la llengua ibèrica fos desapareixent al mateix temps que es va produir la llatinització.
A més de la llengua ibèrica, també trobem altres aspectes com l’art que ha estat una de les manifestacions més importants de la cultura fenícia. Les obres que millor es conserven són de pedra, bronze, fusta i fang. Exemples d’això ho són les següents imatges:
La coneguda figura de la Dama d’Elche també es pot considerar un exemple important i reconegut com a la millor expressió de l’art ibèric escultòric.
En termes generals de la societat ibèrica podem dir que estava jerarquitzada en varies castes socials diferenciades. Per una banda estava la casta guerrera i noble, la qual comptava amb més prestigi i poder que les altres. Per una altra, hi estava la casta sacerdotal, en la qual les dones (sobretots representades en els aixovars funeraris) eren el vincle de la vida i la mort. Les dones sacerdotesses tenien un gran prestigi ja que estaven en contacte amb els déus, encara que també hi havia homes que feien un treball semblant. Una altra casta la formava els grups d’artesans, apreciats perquè eren ells els que feien les robes, el calçat, les armes, etc. Precisament degut a aquesta feina se’ls distingia d’altres castes inferiors. Finalment estava l’anomenat “poble pla”, que era tota la gent que es dedicaven a tasques més dures.
Respecte a la religió, és un tema molt poc conegut i investigat degut a la falta de documentació escrita. No obstant, en els últims anys s’han fet importants avanços gràcies als materials arqueològics.
Se sap que els ibers utilitzaven un ritu d’incineració conegut gràcies als fenicis i altres pobles. Les cendres eren guardades en peces de ceràmica amb tapa i sense decoració. Aquestes urnes s’introduïen en fosos excavats al costat d’un aixovar funerari. Per a senyalitzar la zona de la tomba construïen túmuls de diferents dimensions i segons quina classe social fossin tenien enterraments més elaborats.
Túmul ibèric.
S’han descobert túmuls amb recipients de ceràmica als peus de la difunta, com és el cas de la Dama de Baza (a la imatge), que està asseguda en un tron i que guarda i protegeix les restes funeràries.                                                                                                           Finalment, tot i que les fons clàssiques no sempre coincideixen amb els territoris de cada poble, la llengua és la clau que identificava als ibers com a tal des del punt de vista dels grecs i el romans. Des del punt de vista arqueològic, el concepte de cultura ibèrica no segueix un model comú en cada poble identificat com a iber, sinó que cadascuna de les regions on van habitar van tenir trets semblants però a la mateixa vegada, diferents que els distingia com a grup.
Esta entrada fue publicada en Arqueologia, Historia Antigua y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a Els ibers, reconeguts pels historiadors grecs.

  1. xenia dijo:

    es extraudiiinaria un petonas olanda

  2. xenia dijo:

    es extraudiiinaria un petonas ibers de catalunya adeu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s