Els aqüeductes romans

Els aqüeductes són una de les obres arquitectòniques i d’enginyeria més importants que es conserven de l’antiguitat. Malgrat el pas del temps, encara avui en dia es poden veure els arcs que ho formen i un exemple és l’aqüeducte de Tarraco (Tarragona), entre d’altres.
Maqueta de l’aqüeducte de Tarraco.
Els romans van construir nombrosos aqüeductes (latín: aquaeductūs) per a poder proporcionar aigua potable a tota la ciutat i els llocs habitables com els banys, les fonts, les cases, etc.). D’una manera eficaç, van modificar i facilitar el mètode utilitzat anteriorment per recollir l’aigua. És un factor imprescindible que trobem a qualsevol assentament humà, que, per molt petit que sigui, necessita l’aprovisionament d’aigua. La solució més fàcil sempre ha estat la proximitat del poblat a un riu o un llac. Altre solució que es va dur a terme anteriorment va ser la creació de pous dins o fora del poblat i aljubs, que permetien la recollida de l’aigua. No obstant, quan es tracta d’una civilització gran, important, i desenvolupada, aquesta necessitat d’obtenir aigua es converteix en exigència, amb la qual cosa vol dir l’obligació d’edificar nous projectes que permetin subministrar aigua a tots els llocs de la ciutat. És així, doncs, com va sorgir l’idea que tindria forma d’aqüeducte.
Un aqüeducte comença en un sistema de captació d’aigua. L’aigua passava de forma controlada als canals des d’un depòsit anomenat caput aquae , també conegut com acue. S’utilitzaven tant canals oberts (riui) com canals coberts amb tubs de plom (fistulae) o de ceràmica (tubuli fictiles) que formaven com tègules (del llatí tegula <<teula>>). No obstant, aquests últims no es feien servir sempre ja que eren costosos i poc fiable.
Sempre que era possible, el canal transcorria sobre el sòl recolzat en un mur (substructio). Si el terreny s’elevava, el canal quedava soterrat (riuus subterraneus) i formava una galeria subterrània (specus), excavada directament en la roca o construïda en un solc. Aquests canals subterranis estaven comunicats amb la superfície mitjançant els pous (putei) que estaven col·locats cada certa distància. També, si s’havia de vèncer una forta depressió o desnivell, es recorria a la construcció d’arcs (arcuationes) que sostenien el canal i el mantenien al nivell adequat.
Els canals, excepte que estiguessin directament excavats en un tipus de roca impermeable, es revestien d’un morter compost de cal i petits fragments de ceràmica (opus signinum).
Quan els canals arribaven a les muralles de la ciutat, tot l’aigua transportat es recollia en una cisterna i des d’aquest dipòsit es distribuïa als principals llocs i als ciutadans.
Els aqüeductes van tenir un ús molt important durant tota l’època romana, però també en l’Edat Mitjana. Fins i tot en el segle XIX i actualment es consideren no només obres d’enginyeria sinó autèntics monuments.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Arqueologia, Historia Antigua y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a Els aqüeductes romans

  1. Robert dijo:

    A mi ma encantat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s